L’ÚLTIM ADÉU DE LA SAYUKI

Va morir entre els meus braços i les meves caricies…
Mentre jo lluitava contra la impotencia de tenir-la entre els braços i no poder fer res per salvar-la. Tansols podia fer-li companyia en els seus ultims moments, veient com cada respiracio que feia s’acostava mes a l’ultima.
 
Em mirava amb ulls resignats, semblava ven be que savia el que estava passant, que era l’ultim adeu. I no fugia de les meves mans per corretejar per l’habitacio amb energia com feia sempre. Sino que s’arraolia entre els meus braços i s’aproximava al meu pit per sentir l’escalfor que desprenia el meu cos…
 
La seva nineta mirant fixament dins la meva…
No deixava de mirar-me, ni un instant. Varem passar dues hores aixi, donant-nos consol mutuament, patin, ella amb les seves convulsions, jo, de veure-la patir a ella.
 
Cuidant-la amb cura, amb tendresa…
Donant-li anims perque s’aferres a la vida i no es deixes morir. Pero com va dir-me el veterinari d’urgencies d’animals exotics per telefon, estava en fase terminal i arribats a aquest punt ja no hi havia retorn, nomes quedava esperar la mort i dir-nos adeu amb cos i anima.
 
Almenys vaig poder ser amb ella en els seus ultims moments…
Em vaig poder despedir… i dir-li, i demostrar-li,
tot el que l’estimava,
       com de buida quedaria la meva vida sense ella,
                   com sempre restaria al meu cor el seu record…
Donar-li les gracies per tots els bons moments compartits, per fer-me somriure cada dia i cada nit, per demostrar-me tot aquell afecte i fer-me millor persona.
 
I ella a la seva manera semblava dir-me que havia estat feliç amb mi, que se sentia tranquil·la morint entre els meus braços…
A mesura que passaven els minuts semblava tenir mes fred i menys forces. Ja ni tansols podia gemegar, i el seu cap se li queia cap al costat… Les potes sense moviment… el cos cada vegada mes aixafat per la grabetat… I de sobte, es va moure!! Es va tocar el morrio amb la poteta i una convulsio mes forta que les anteriors la va recorrer desde la cua fins als vigotis i se la va endur…
 
Va deixar de respirar… i els ulls van perdre aquella brillanto que els caracteritzava. I jo plorava alli, abraçant-la i amanyagant-li el pelatje sentit encara la seva escalfor, negant-me a haver-la perdut definitivament…
Els seus ulls restaven opacs…i el seu cos va anar perdent l’escalfor per tornar-se rigit…
 
Va morir entre els meus braços y les meves caricies…
… y a partir d’ara viura dins meu. Em faig portadora del seu record i jo el mantindre viu dins la meva ment i el meu cor.
 
                               Sayuki, seguiras viva dins meu…
 
IMMA – 30 de gener del 2008,
(la Sayuki va morir el 29 de gener del 2008 a les 11: 45 de la nit…)

 

Anuncios
Esta entrada fue publicada en DÍAS INCREIBLES: Chinchillas. Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s