EL SOMNI…

EL SOMNI….
 
(…)
Desitjava que ell enfonsés els dits en els seus cabells, acariciant-los. Desitjava sentir el seu pit palpitar junt al seu. Desitjava sentir que fos seu i fer-li sentir que era seva. I el seu desig es va tornar somni, un somni molt dolç…
 
 
El vespre  tot just donava un to lilós al cel de la banda de mar, el sol es fonia dins l’aigua deixant els seus colors, lluny, allà on sembla una cinta argentada. I en l’horitzó de ponent, les siluetes de les muntanyes se sobreposaven les unes davant de les altres en un joc de sanefes que semblaven transparents. El mar, amb la seva franja rectilínea de l’aigua deixava anar la remor de les onades com una dolça melodia.
 
I en Yoshio al seu davant, amb els genolls tocant els seus. I més enllà del cor batent-li desassossegadament, més enllà de totes les preguntes, hi havia la impaciència de l’amor, la furiosa impaciència que l’arrossegava cap a ell., cap aquella música planyívola, cap aquells llavis tan desitjats.
 
Sentia els ulls d’ell, una mica grisos, una mica enfonsats, una mica rebels, clavats dins els seus. L’omplia el seu somriure dolç mentre li amnyagava els cabells. I ell va veure el desig en els seus ulls, i va ser ven bé com si li endevinés el pensament, com si la descobrís, i ella es va sentir culpable d’alguna cosa molt grossa i no sabia ven bé de què.
 
Va tenir por que en Yoshio marxés, sentia les galtes com se li escalfaven i la vergonya li entrava a dins.
 
L’última claror del dia tenia la transparència aspra i negre del vi quan va sentir que l’escletxa que comunicava els dos era mínima i temia que s’hagués trencat per aquell pensament atrevit, descovert, que l’ofegava. I va voler correr per avançar-se al destí, per aturar-lo, però els peus li restaven clavats a terra. Es va sentir atrapada en aquell punt perdut de la geografia d’aquell grà de fang que gira diluït en una gota d’aigua; la terra. L’ànima de la noia restava suspesa en l’aire. Sentia un pes a dintre seu i sabia que era la conciència que se li menjava a queixalades.
 
Minako sabia que ell ho va entendre sense haver-ho de sentir, no calia que ella li digués que l’estimava, els seus ulls ho deien. I de cop Minako va veure en els llavis de’n Yoshio dibuixats un somriure, i que aquells ulls que la miraven eren el mirall dels seus setiments.
 
I només amb la última espurna de conciència va desapareixer de les seves pupil·les la expressió de temor i d’espant.
 
Yoshio va posar la seva mà sobre la mà d’ella. I Minako va sentir amb quina nova força cremava l’amor dins seu, com li bullia la sang mentre els llavis d’ell s’acostaven als seus. Un aire alegre i fresc bufava sobre la terra, murmurant i jugan sense excés, acariciant-ho tot però sense inquietar res. Yoshio la va besar profundament enamorat. I ella se sentia les galtes enceses d’una ardor poc comuna. Tenia la impressió d’anar-se convertint a poc a poc en una flama viva. Sentia un foc que li cremava el cor i el ventre i els llavis i els pits i les orelles.
 
Ella assaboria el moment, els seus llavis… Sense comprendre res però sense preguntar, perquè li feia por que qualsevol explicació anés més enllà del que podria entendre, perquè no vilia que les paraules trenquessin aquell moment, perquè no volia trencar l’harmonïa de l’amor que s’havia creat entre ells.
 
Mentres es besaven escoltaven la remor del vent en les fulles de les branques més altes. I el cabell d’ell, el cabell castany clar dels homes que han estat rossos de petits, dansava al compàs del vent amb el d’ella deixant guspires perdres entre l’aire. Semblava com si l’ample món estigués inclòs entre quatre parets i tot fos a l’abast.
 
L’ample mantell de la nit els embriagava. Feia una nit molt clara perquè hi havia una lluna prima però cap núvol no li entelava la claror. Les estrelles esquitxaven el fons del cel negre amb les seves parpelles encongides. Era com si la nit fos una màquina de tren que hagués perdut els frens i ells feien el viatge, l’un en braços de l’altre.
 
I yoshio va pensar mentre l’acaronava, mentre l’abraçava, mentre la besava, que què n’era d’estranya, aquella noia, com el mirava amb els ulls inundats d’una felicitat tan misteriosa, d’una ansietat tan il·luminada. Però si no hagués tingut aquella mirada, una mica trista però que tot d’un plegat podia guspirejar per una il·lusió invisible, ell mai s’hi hauria fixat.
 
Minako va pensar que tant de bo el temps s’hagués alentit ara que l’abraçava i més quan el besava. Tant de bó trobés tot el temps perdut en aquells llavis, i els segles i el món només giressin per als altres. I veia el temps com si el pogués agafar però se li escapava de les mans.
 
Una ratlla de foc va creuar el cel. era una estrella fugàs que els picava l’ullet de complicitat. I el seu "t’estimo" es va confondre amb el seu "amor meu". mentres un bes els tancava la boca.
 
Ell s’havia lliverat i aquest cop anava a elevar-se com l’au fènix. Ella no perdria l’oportunitat de volar al seu costat i també es va alliverar. I era lliure per viure, lliure per estimar.
 
Envoltats en la màgica llum platejada de la llum i les estrelles, que fa que tot sembli més meravellós. En hores bruixes, era com si del no res haguessin creat un paradís per tots dos. Es van mirar enfebrats, com si sortissin d’un abisme. Tot semblava molt lluny i només ells dos, ben a prop. van besar-se….
 
La guitarra plorava al sentir el xiular en el jonc quan li besava la lluna. per fi havia arribat aquella hora tan desitjada, la hora de l’assalt i el bes, per descobrir aquest foc apagat. Minako ja oblidava que tot era un somni, un deig fet real a la ment, només  a la ment…
 
De cop la imatge es digfuminar rera una boira estranya, deixant pas al sostre de la seva habitació. li va semblar que tots aquells records havien empaladit, s’havien desdibuixat, però en canvi durant dies i dies, sense pensar-hi, al aclucar els ulls, li semblava veure la imatge fugissera dels cabells castanys d’en yoshio contrastant amb viloència a sobre d’un fons clraíssim, com un d’aquells miratges que el desig et fa semblar reals.
 
I potser l’amor no era el millor que podia tenir però era el millor que tenia per somiar.
 
(…)
 
 
IMMA
 
 
 
 
"Aquest  fragment forma part de tota una història molt llarga que vaig escriure fa molt de temps, en aquells llargs dies de desamor. Ho recordes Yoli? jajajajja. com canvia la vida…i el concepte que tenim de la gent."
 
 
Anuncios
Esta entrada fue publicada en Redaccions k ens fan volar a un altre món. Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s