SENSE ALES

SENSE ALES

Arrupida entre el brancatge, amb la gola resseca a causa del dolor, el ressò del meu plor em feia anguniejar cada cop més i més. El vent sacsejava el brancatge i s’emportava les fulles a un altre món: hauria volgut fugir amb elles, acompanyar-les en aquest vol. Però quelcom em subjectava allí i no era només el meu pes qui m’impedia volar. Una força misteriosa, camuflada entre la meva por, em retenia engabiada en aquell indret. Em vaig eixugar les llàgrimes amb els punys i vaig fer un profund sospir que traspassà el bosc i s’esvaí més enllà de l’horitzó. Amb un gran esforç vaig intentar posar-me dempeus, però de seguida les cames tremolaren, i em trobava altre cop a terra amb els braços estesos i la cabellera escampada entre les fulles del sòl. La mirada em restava perduda entre el fullam enlairat, que apareixia davant meu i es perdia en la meva imaginació. La claror tènue del vespre lluitava per esmunyirse entre les fulles dels arbres, però només alguns raigs dèbils passaven la frontera perdent-se en la foscor. Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament. No tan sols la meva ombra era al meu costat. Era com si hagués llençat la sort dins un forat i hagués caigut en les profunditats d’un abisme obscur, un forat sense fons.

Varen caure algunes fulles i els colors i les proporcions es confongueren: tot prengué aparences màgiques. Vaig sentir la pluja plorar i el vent gemegar. Amb els ulls ombrívols i la ment confosa em vaig aixecar, vacil·lant una mica abans de mantenir-me totalment dreta i ferma. Entre la visió tèrbola de miratges, allà en la llunyania, una figura s’anava acostant a poc a poc. Em vaig mantenir immòbil, com si tingués la voluntat esmorteïda o segrestada. Vaig examinar amb deteniment la imatge que amb prou feines es retallava.

Els cabells negres i despetinats, la cara tranquil·la, amb un somriure acollidor. Ben al contrari de la meva, que era pàl·lida i amb una expressió trista. En els seus immensos ulls verds hi havia la tranquil·litat misteriosa dels gorgs pregons. Se m’humitejaren els ulls i ell m’abraçà. Amb el rostre sobre la seva espatlla deixava caure les meves llàgrimes. Després d’haver estat una bona estona plorant, el vaig mirar als ulls i sota la pluja fina, al fons de la mirada, a través d’un somriure, vibrava el silenci. M’agafà de la mà i començà a caminar. Jo, al darrera, movia el cap en totes direccions i seguia el seu pas. Els arbres prenien formes estrafolàries que m’horroritzaven, i un calfred em resseguí el cos.

Entre el paissatge terrorrífic, un mussol empregué el vol. Tantos em vaig agafar a la vestimenta del personatge fent un xiscle, l’eco del qual em feu esporuguir encara més. Ell es girà i em mirà amb aquells immensos ulls verds que s’havien tornat glaucs a causa de la llum. Uns mots sorgiren d’entre els seus llavis: "No tiguis por". La veu era greu, però clara. Em reconfortà. Vaig assentir amb el cap i em vaig separar un o dos pams d’ell. No les tenia benbé totes.

Caminàrem i caminàrem, sempre endavant, sense aturàr-nos. Les cames em demanaven un descans, però no podia afluixar el pas, si no volia quedar-me altre cop sola en aquell indret. aviat les forces m’abandonaren i una ensopegada em feu caure a terra, desfeta pel cansament. Ell s’aturà i es girà. Jo era a terra, entre la fullaraca, una vegada més. Vaig aclucar els ulls i vaig perdre el coneixement.

Em vaig despretar amb les primeres lluïssors del jorn que començaven a caure imperceptiblement com un polsim suavíssim. Després d’incorporar-me, vaig alçar la vista al cel; em trobava en un altre lloc: un bosc agradable on els ocells refilaven i els raigs de sol envaïen la foscor… Vaig fer un somriure i vaig cridar ben fort: "QUI DIU QUE ELS ÀNGELS NO EXISTÈIXEN?" Ningú no em contestà, però l’eco de les fulles s’endugué el meu interrogant més enllà dels núvols.

 

Autora: IMMA SARTORIO

Seudònim: Forat sense fons.

XX Jocs Floras, Escola Ntra. Sra de Lourdes, 1997

ACCÈSIT, 8è A

 

"A vegades ens sentim atrapats i engolits per les tenebres, i potser tenim la sort de torbar una mà que ens ajuda a recuperar el camí cap a la llum. Jo vaig trobar una mà guia, gràcies Teressa Santmiguel, gràcies per ajudar-me a abandonar el pesimisme i mostra-me el camí del positivis-me. Mai t’oblidaré i t’estaré sempre agraïda, petonets. "

 

 

La foto és de Saul Santos, Laurisilva, Isla de El Hierro. La he escollit perquè crec k reflexa l’atmosfera d’una part del text. Disfruteu-la…

 

Anuncios
Esta entrada fue publicada en Jocs Florals (Premis). Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s