El riure de les bruixes acaronà la seva mort.

EL RIURE DE LES BRUIXES ACARONÀ LA SEVA MORT

El rostre quedà estès sobre la superficie quieta de l’aigua, amb les pupil·les dilatades de nits sense lluna, amb les ninetes en el buit de pous sense un fons definit. Hores altes i es seguéix sentint el riure de les bruixes, res hi ha pitjor que aquests instants, on el cos deixa la vida i cau la música d’una pluja fina i suau mentre l’aire s’estremeix pressentint el tacte de l’ombra. El sol s’havia anat extingint entre les últimes parets del dia i restava una llum aspra i tènue. La seva joventut va ser igual que un eco, no obstant, avui s’aturà el solitari vol. La vida el va enganyar tantes vegades en racons de l’ahir, que va oblidar tota esperança i amb les dents va desgarrar les últimes paraules.

Persones que creia conèixer més tard el traïren, l’abandonaren i llavors va veure el seu engany i deixar de confiar en elles i en tothom, es va tancar en el seu món, un món que potser no era el que li pertocava. Es passà hores en blanc deixant caure els grans de sorra del rellotge del temps. I va quedar tocat per aquest desesperat silenci que se li va ficar pels passadissos de lànims, en l’obscuritat de la nit, fins el centre mateix del seu ser. Va tenir el desig de desentendres de tot i desaparèixer, de renunciar a la vida, de dimitir del seu lloc d’home en el que havia estat tan manifestadament fracàs. Estava cansat, cansat fins als óssos i lúnic desig que tenia era tancar els ulls i deixar-ho córrer tot, passés el que passés. Estava cansat de lluitar, de somiar, d’esperar, cansat de viure. I aquest sentiment es va anar fent extern i sols vivia per ell. Així que els mals esperits detectaren el seu dol i el temptaren amb la mort. La tristeza del cel s’arraulí en un racó i el seu esperit es va tancar en la seva cel·la estreta i ombrívola sense gosar deixar les tenebres per banyar-se en les ones de la llum, que a l’espai juraven els altres que hi havia.

I de la res a la res, què hi havia? Sols la fredor de saber que la seva vida era seva i ho seria la seva pròpia mort. Però no l’espantava retornar al no res i el seu aire cansat de depressions constants va detenir el vol de la seva existència. En el seu principi i en la seva fi sols restaven uns records, ell era com el vell tren que no va tornar. Es va oblidar de tot retorn i en els seus ulls quedaren reflectits grans crits al pronunciar l’últim adéu.

I les bruixes que viuen entre les flames el feriren, el cegaren, assassines de llum, assassines d’esperances. I el temps se l’emportà a una pàgina blanca mentre seguia caient la pluja desconsoladament sobre la pell del món. El seu cos formà part de l’aigua, s’enfonsà per formar par de l’ahir, un ahir que el va engolir i les pàgines de la seva vida passaren com un suspir, idiferent a la pluja. I un cop més el riure de les bruixes acaronà la seva mort.

 

NINFA: Imma Sartorio Pérez

JOCS FLORALS: Accèsit (Escoles Pies de Balmes)

2on BUP B, 1999.

"La mort….un misteri obscur que tormenta les animes que guaita rera el vel de la nit. Guardiana de la porta sagrada, temuda per les llegendes i venerada pels perduts. La mort….la teva ombra és un interrogant. Qui gosara buscarla resposta? potser un cop trobada no pugui tornar mai més per revelarla. Perquè si savessim ja la resposat quin sentit tindria la existència de la pregunta?. Penseu-hi….mentre la mort us vigila…i us escolta…." 

 

Anuncios
Esta entrada fue publicada en Jocs Florals (Premis). Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s