Ulls de pissarra mullada

ULLS DE PISSARRA MULLADA

Vaig mirar-lo directament als ulls. Va ser ben bé com si penetrés a dins les seves ninetes. Vaig armar-me de valor i quan vaig obrir els llavis, els meus pensaments van esdevenir paraules.

– Tu i jo hem acabat.- va sonar fred i distant.

Ell no va dir res. Vaig mirar-me’l fixament: seria l’últim cop que ho faria. Vaig sentir ràbia, ràbia d’haver estat tan bleda, tan cega… Però s’havia acabat. Vaig fer mitja volta i vaig començar a caminar. Una llàgrima em devallà pel rostre: no se la mereixia però no ho vaig poder evitar. Cada cop m’allunyava més d’ell… i sentia com la soledat es filtrava per les parets del cor. Vaig tenir la tentació de girar-me però no ho vaig fer: havia pres una decisió: a partir d’aquell moment ell ja no significava res per mi.

Em vaig asseure en un banc del parc. Les fulles dels arbres em feien una mica d’ombra, així que no era el sol qui m’aixafava, sinó els meus pensaments. Tenia ganes de saber on seria el noi que m’arrossegaria cap a la maduresa com un huracà. Si sabés on vivia li enviaria una postal dient-li: "Aveure quan fas acte de presència!". No sé quan vaig començar a sanglotar. Sentia uns sorollets secs i quan vaig mirar cap avall vaig veure que eren les meves llàgrimes que queien sobre la roba del pantaló, deixant petits cercles.

– Perdona, et trobes bé?

Jo llavors tenia els ulls enfonsats en una imatge aigualida i per molt que els obrís no veia a qui pertanyia aquella veu. I sense veure-li la cara em pensava ben bé que era una broma. I no ho era.

– Et pregunto si et trobes bé? Em sents?

– Mmm… – vaig deixar anar com si sortís d’un somni.

Vaig alçar la vista una mica sorpresa i espantada. Era un noi jove que devia tenir aproximadament un o dos anys més que jo. Duia els cabells una mica llargs, llisos i molt foscos. Amb la mà es va apartar el serrell deixant al descobert uns ulls d’un color fantàstic, com una pissarrra mullada. Jo estava a punt de fondre’m i desapareixer per entremig de les fulles del banc i filtrar-me entre les pedretes amb què els meus peus s’havien entretingut abans, amuntegant a banda i banda. Mentre jo l’observava ell va posar un peu sobre la punta del banc, va doblegar el genoll i es va recolzar a la cama.

– Per què plores? – tenia una veu agradable. A mi no em sortien les paraules.

– No cal que em contestis si no vols. Si em vols engegar i dir-me que no em fiqui allí on no em demanen, fes-ho; cap problema.

– Per…do…na… – vaig dir. Només podia pronunciar una síl·laba cada vegada i era com sentir un nen petit aprenent a llegir.

A poc a poc vaig recuperar la paraula i llavors vaig començar a parlar com una ametralladora, no sé com, però de sobte em vaig trobar explicant-li a aquell noi els meus plors, les meves penes, els meus sospirs, la meva desolació… Ell m’escoltava i semblava que entegués què em passava. Les coses que ell deia m’ajudaven a entendre’n moltes d’altres i el més important: em va fer riure de mi mateixa una bona estona fins que em vaig trobar millor.

Vaig riure molt i, de cop i volta, allò ja no va ser una conversa, sinó un passeig per les nostres vides. I només a vegades temíem ficar la pota. Ja sabeu que les ales d’una papallona no es poden tocar perquè, si se li esborra algun color, després ja no pot tornar a volar. Això és el que ens passava. S’havía creat un petit lligam entre nosaltres dos, que no volíem que es trenqués. I de fet, la papallona volava amb llibertat així que no calia preocupar-se gaire: volava i ho tenyia tot de colors. Abans de conèixer-lo jo era d’un blau molt fosc; després ja era més blau turquesa. Em va fer l’efecte que feia molt de temps que havia tallat amb aquell brètol que provava els llavis de tothom; feia molt, quan jo era una persona diferent.

Semblava estrany, però feia més de dues hores que compartiem aquella brisa que ens feia ballar dolçament els cabells i encara no ens habíem presentat. De fet era igual, però sentia a dins una veueta que em deia que si no li preguntava el seu nom més tard me’n penediria. Així que vaig fer i ell musità:

– Aleix, per servir-la.

– Aleix… – vaig dir lentament per gravar-lo a la ment.

– sí, així és com em diuen. I tu?

– Gina.

– Gina… M’agrada.

De vegades quan coneixes algú, al primer cop de vista no veus com és realment, però desprès fa alguna cosa i el veus com és de debò. Amb l’Aleix van ser els seus ulls de pissarra mullada; eren com transparents; i a través d’ells es podia veure què passava al seu interior. Després, havia estat aquella pergunta:

– Algun noi t’ha fet una malla passada, oi?

Va ser com un cop de puny a l’estómac.

Vam aguantar les mirades i els nostres somriures es van fer mé soberts i francs, còmplices d’allò més profund. I a poc a poc, va entrar aquell pensament: algú volia parlar amb mi i estar amb mi; i a més aquest algú s’havia adonat que jo era diferent a l’altra gent, i això feia que jo també ho notés, que era diferent. Vaig fer aquell somriure que diu: "Mireu-me, sóc fantàstica!" Vaig somriure tant que se’m van refredar les dents.

Ell havia estat una estona pensant, sense dir res, amb la mirada perduda en el fullam dels arbres, suposo que ordenant idees. Jo havia estat viatjant pels pensaments. Va deixar-se lliscar pel banc fins poder recolzar el cap, va tancar els ulls i va parlar a poc a poc.

– Has estat sortint amb un tipus de caràcter fosc, mentre que tu ets tot guspires. – s’incorporà i em mirà. – Però no et preocupis, els caràcters són com peces d’un trencaclosques. El teu caràcter és diferent de qualsevol altre, però per aquests món hi ha un altre caràcter que encaixa amb el teu. Totes les peces desparellades s’acaben unint un dia o altre.

Em va entrar el dubte sense poder evitar-lo: Havia arribat aquest dia? Que potser ell era aquell caràcter que encaixava amb el meu? Ell faria unir totes les peces que restaven desparellades? No ho sabia, però ho desitjava.

L’Aleix seguia parlant i ella no gosà preguntar res.

– Però no tinguis pressa. Dóna-li temps al temps. Recorda això: les ecsales s’han de pujar de mica en mica per trobar la felicitat.

Li vaig somriure i ell em va tornar el somriure.

– Els sentiments són unes escales transparents, molt fràgils, que pugen cap als núvols, que amaguen la felicitat. Un cop ets allà dalt tens por i vertigen, però la vista és fantàstica.

L’endemà era dissabte i com que les nostres paraules semblaven haver-se entrelligat tant…vam quedar a primera hora de la tarda, tots dos sols, ell i jo, en el mateix lloc, en el mateix parc, en el mateix banc…

Mentre esperava amb impaciència la seva arribada recordava el dia anterior. Quan totes les meves flors havien estat arrancades i giraven al meu voltant, disperses i trepitjades, ell havia aparegut del no-res per regalar-me un ram nou de roses roges plenes de paraules de comprensió i consol. M’havia regalat una agradable vetllada sota l’ombra d’un arbre que ens feia de còmplices i m’havia ensenyat una nova generació d’ales que estava a punt per volar. I el millor de tot, es va oferir a enlairar-se amb mi. La veritat és que només havia estat un compliment improvisat, que vaig voler treure’m ràpidament del cap perquè no volia que em servís per fer-me il·lusions amb l’Aleix. Però al cap d’una estona que ell se n’hagués anat, jo encara tenia aquell somriure al cap. Però ara era diferent… De vegades quan et trobes per segona vegada amb algú t’emportes un desengany, perquè resulta que la persona en qüestió no és tan perfecta com recordaves. Jo temia que l’hagués idealitzat tant que fos un impossible irreal, temia que tot no hagués estat més que un somni creat per la ment d’una adolescent que desitjava que algú la salvés del turment de la vida.

I és que jo quan tinc un somni meravellós entre les mans, m’hi apassiono. M’encenc com els focs d’artifici, i tot són espurnes, llum i música. En cavi, quan estic desprimida, el món és un pou negre sense cap ahir, avui ni demà. Però l’Aleix havia encès el castell de focs enmig d’una nit fosca sense lluna, i m’havia omplert els ulls d’estels riallers.

Estava asseguda al banc buscant-lo amb la mirada entre la gent que anava amunt i avall passejant els seus problemes perasonals enganxats a la sola de les sabates. I em van començar a envair els dubtes. "No vindrà. Segur que ha canviat d’idea. Però…serà capaç de deixar-me plantada? Aquí, espernat en aquest banc, com una estúpida? Preguntant-me si es dignarà a complir el que va prometre?"

I tot seguir vaig sentir una moto darrere meu. En va baixar un noi alt i ben plantat, que transmetia seguretat. Va posar el cavallet, es va treure el casc i els cabells li van caure a la cara. Aleshores el vaig reconèixer i tan bon punt em va veure em va somriure, i va ser com si s’hagués fet de dia. Em vaig acostar a ell. Es va ajupir damunt la moto i en va treure un casc.

– Has anat en moto alguna vegada?

– On anem?

L’Aleix em va ajudar a posar-me el casc i em va ensenyar on col·locar els peus.

– T’hauràs d’agafar fort a la meva cintura. – va dir.

– Em penso que fins aquí hi arribo.

Em va picar l’ullet i va donar gas.

Em va portar a un lloc bonic. Estàvem asseguts a la gespa fresca i anàvem perdent-nos en petites històries viscudes en temps passats, intercanviant somriures i mirades que delataven el que ja tots dos intuíem. El dia era clar i el mar, que es divisava a la llunyania, semblava pintat d’un blau absolut, viu i senzill. Van passar les hores. El vespre tot just donava un to lilós al cel de la banda de mar, el sol es fonia dins l’aigua deixant els seus colors, lluny, allà on semblava una cinta argentada. I en l’horitzó de ponent, les siluetes de les muntanyes es sobreposaven les unes devant de les altres en un joc de sanefes que semblaven transparents. El mar, amb la seva franja rectilínia de l’aigua deixava anar la remor de les onades com una dolça melodia.

Va mirar el rellotge un cop més i les seves faccions s’entristiren.

– Què et passa?- el temps s’acabava, però quedaven molts altres dies per gaudir plegats.

– No res. Per què ho dius? – A ell l’inquietava quelcom que devia ser important.

– Vinga, no despistis, a tu et passa alguna cosa.

– Bé…, doncs sí, però com ho saps?

– No ho sé…, per intuició. Només cal mirar-te atentament als ulls.

– T’haig de dir una cosa… – i es va quedar tot pensatiu, mut i pensatiu. Vaig donar-li un cop amistós per ajudar-lo a continuar.

– Demà me’n vaig de viatge.

– Quan tornaràs?

– No tornaré.

Les pupil·les se’m dilataren i sentia el cor batent fortament dins el meu pit.

– Si les coses fossin diferents… – va dir l’Aleix, i desprès va callar, perquè les coses no serien diferents. – Ho sento.

– Tens alguna cosa teva per donar-me, una cosa que em recordi a tu?

I em va fer un petó. Era un petó de desig, espera i pèrdua, i va significar més que qualsevol altre petó que m’haguesin fet mai. Vaig recolzar el meu cap sobre la seva espatlla i li vaig dir:

– Explica’m coses.

– Sobre què?

– Sobre tot, ho vull saber tot. Parla’m de com hauria estat.

– De com hauria estat què?

– Tu i jo.

L’Aleix va començar a somiar en veu alta. Era una bogeria dolorosa, però a la vegada hi havia alguna cosa tremendament fascinadora.

Havia arribat l’hora que tant intentàvem allargar i calia tornar a la realitat que ens esperava a la ciutat. Calia tornar per dir-nos l’últim adéu, i perdre’ns cadascú en el seu món.

Va aturar la moto davant el meu portal i m’acompanyà fins a la porta. Restàvem els dos, allà, drets, sense saber què dir. Va entreobrir els llavis i va musitar:

– T’enyoraré. Ets una noia meravellosa.

– No sempre es pot evitar oblidar les persones, però jo intentaré no oblidar-te mai.

– T’enyoraré, t’enyoraré molt. Si tot fos diferents… però… Ja no ens tornarem a veure, oi?

– No. – I va desviar la vista. Vaig sospirar i tornant-me a mirar als ulls em digué:

– Em fas un petó de comiat?

– No puc. Per a mi ja has marxat.

– Adéu Gina…

Va pujar a la moto, em va mirar i fèu un somriure.

– No estiguis trista, m’agrades més quan somrius.- i li vaig adreçar un somriure. Ell es va arreplegar els cabells per posar-se el casc. Em va picar l’ullet i va engegar la moto.

-Adéu Aleix… – la meva veu es va perdre carrer enllà com la seva imatge que no tornaria mai més.

 

RYOKO: Imma Sartorio Pérez.
JOCS FLORALS: Accèsit.

Escola Ntra Senyora de Lourdes.

 

 

Aquest escrit el vaig fer fa uns anys i vaig guanyar els jocs florals, em va fer tanta ilusió… Eren varies redaccions que formaven una història. Aquí estan totes seguides i sense alguns troços. L’Aleix va ser com un llumí que va apareixer en el camí de la Gina quan tot s’havia tornat fosc. El seu encontre va ser fugiser però va servir per encendre la espelma de les seves il·lusions. Sobint hi ha persones, fets, circumstàncies… que ens trobem a la vida que deixen petjades dins nostre, i ja mai més tornarem a ser els dabans. Ens fan renèixer, crèixer, i sense adonar-nos ens fan abançar un esglaó més. Si mai ens haguèssim trobat amb aquella persona, o compartit aquella experiència mai hauríem pogut esdevenir la persona que som avui, perquè tots estem fets de petits moments, i alguns d’aquests són paraules claus que escirbim en les pàgines blanques del llibre de la vida per deixar un camí traçat, d’una sola direcció.

Anuncios
Esta entrada fue publicada en Jocs Florals (Premis). Guarda el enlace permanente.

3 respuestas a Ulls de pissarra mullada

  1. Imma dijo:

    Si us ha agradat la història i em voleu fer algun comentari m\’encantaria llegir-los. Gràcies per la vostra pàciencia (pk no és pas curt el relat, jajjaa) i per llegir-me. Mil petonets!! IMMA

  2. Clara dijo:

    ola prima¡¡¡no entindo na d lo q pone ai arriba (weno +ó-) y nose si s aki dnd t tngo k escribi xo da = no¿? tu m lo perdonas jajaj ya veo q nos as puesto a tus prims en 1s fotos k way¡¡¡xo aun no las evisto xq mi orde va mu lento jajajja pos eso k aki t toy escribiendo y q aver cuando nos vemos xq siempre es d año en año y solo 2 diinas jajajaj pos eso q eres mu sala jajajajy… ostras nuse q t iba a pone….ah si¡¡¡¡q cuando tngas tmpo pa abla cnmigo m des 1 oke y t llamo okis¿?k tngo ganas d abla cntigo y tngo kosas k cntart ajjaja pos eos q ya ta aki el veran y eso significa pueblo y fiestuki¡¡¡ jajaaj q m tns q escribi wapa xo ave lo q pones q t conozco jajaja bsts wapa muak¡¡¡¡ciao

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s